Coordinar suports per a una persona autista no consisteix a fer que tothom opini sobre ella. Consisteix a acordar canvis concrets, respectar la seva veu i repartir responsabilitats perquè la vida quotidiana sigui més accessible, previsible i segura.

Partir d’una meta escollida per la persona#

Partir d’una meta escollida per la persona. Un acord respectuós comença preguntant què vol canviar la persona i què no vol que es decideixi sense ella. Pot voler arribar al centre amb menys tensió, participar en una activitat concreta, tenir pauses o entendre millor una visita sanitària. La resposta pot ser oral, escrita, amb suports visuals, comunicació augmentativa o amb la presència d’algú de confiança. No cal que totes les persones adultes coincideixin en cada detall per reconèixer que la seva experiència és informació principal. Abans d’acabar aquest punt, s’acorda una acció petita que pugui començar aquesta setmana i una manera respectuosa de comprovar-la.

Partir d’una meta escollida per la persona. Un acord respectuós comença preguntant què vol canviar la persona i què no vol que es decideixi sense ella.

Partir d’una meta escollida per la persona. Després convé substituir frases generals com “necessita més suport” per decisions comprovables: qui prepara un avís, on és l’espai tranquil, com es demana una pausa, quina informació es comparteix i quan es revisa. L’OMS explica que les barreres de l’entorn condicionen la participació; l’NHS ofereix orientació sanitària accessible; NICE publica guies basades en evidència; Autism Europe defensa drets i inclusió. Aquestes referències ajuden a formular preguntes, tot i que cada pla s’ha d’ajustar a la persona i al context. La coordinació funciona millor amb una nota breu que indiqui una fortalesa, una barrera, un ajust, una persona responsable i una data de revisió. Compartir només el necessari protegeix la intimitat. Si un acord no funciona, es revisa la barrera o l’ajust abans d’atribuir el problema a la persona. També convé anotar què ha alleujat la càrrega: una transició anticipada, una instrucció literal, menys soroll o més temps per respondre.

Reunir només les persones necessàries#

Reunir només les persones necessàries. Un acord respectuós comença preguntant què vol canviar la persona i què no vol que es decideixi sense ella. Pot voler arribar al centre amb menys tensió, participar en una activitat concreta, tenir pauses o entendre millor una visita sanitària. La resposta pot ser oral, escrita, amb suports visuals, comunicació augmentativa o amb la presència d’algú de confiança. No cal que totes les persones adultes coincideixin en cada detall per reconèixer que la seva experiència és informació principal. Abans d’acabar aquest punt, s’acorda una acció petita que pugui començar aquesta setmana i una manera respectuosa de comprovar-la.

Reunir només les persones necessàries. Després convé substituir frases generals com “necessita més suport” per decisions comprovables: qui prepara un avís, on és l’espai tranquil, com es demana una pausa, quina informació es comparteix i quan es revisa. L’OMS explica que les barreres de l’entorn condicionen la participació; l’NHS ofereix orientació sanitària accessible; NICE publica guies basades en evidència; Autism Europe defensa drets i inclusió. Aquestes referències ajuden a formular preguntes, tot i que cada pla s’ha d’ajustar a la persona i al context. La coordinació funciona millor amb una nota breu que indiqui una fortalesa, una barrera, un ajust, una persona responsable i una data de revisió. Compartir només el necessari protegeix la intimitat. Si un acord no funciona, es revisa la barrera o l’ajust abans d’atribuir el problema a la persona. També convé anotar què ha alleujat la càrrega: una transició anticipada, una instrucció literal, menys soroll o més temps per respondre.

Descriure barreres i fortaleses amb precisió#

Descriure barreres i fortaleses amb precisió. Un acord respectuós comença preguntant què vol canviar la persona i què no vol que es decideixi sense ella. Pot voler arribar al centre amb menys tensió, participar en una activitat concreta, tenir pauses o entendre millor una visita sanitària. La resposta pot ser oral, escrita, amb suports visuals, comunicació augmentativa o amb la presència d’algú de confiança. No cal que totes les persones adultes coincideixin en cada detall per reconèixer que la seva experiència és informació principal. Abans d’acabar aquest punt, s’acorda una acció petita que pugui començar aquesta setmana i una manera respectuosa de comprovar-la.

Descriure barreres i fortaleses amb precisió. Després convé substituir frases generals com “necessita més suport” per decisions comprovables: qui prepara un avís, on és l’espai tranquil, com es demana una pausa, quina informació es comparteix i quan es revisa. L’OMS explica que les barreres de l’entorn condicionen la participació; l’NHS ofereix orientació sanitària accessible; NICE publica guies basades en evidència; Autism Europe defensa drets i inclusió. Aquestes referències ajuden a formular preguntes, tot i que cada pla s’ha d’ajustar a la persona i al context. La coordinació funciona millor amb una nota breu que indiqui una fortalesa, una barrera, un ajust, una persona responsable i una data de revisió. Compartir només el necessari protegeix la intimitat. Si un acord no funciona, es revisa la barrera o l’ajust abans d’atribuir el problema a la persona. També convé anotar què ha alleujat la càrrega: una transició anticipada, una instrucció literal, menys soroll o més temps per respondre.

Convertir una intenció en acords observables#

Convertir una intenció en acords observables. Un acord respectuós comença preguntant què vol canviar la persona i què no vol que es decideixi sense ella. Pot voler arribar al centre amb menys tensió, participar en una activitat concreta, tenir pauses o entendre millor una visita sanitària. La resposta pot ser oral, escrita, amb suports visuals, comunicació augmentativa o amb la presència d’algú de confiança. No cal que totes les persones adultes coincideixin en cada detall per reconèixer que la seva experiència és informació principal. Abans d’acabar aquest punt, s’acorda una acció petita que pugui començar aquesta setmana i una manera respectuosa de comprovar-la.

Convertir una intenció en acords observables. Després convé substituir frases generals com “necessita més suport” per decisions comprovables: qui prepara un avís, on és l’espai tranquil, com es demana una pausa, quina informació es comparteix i quan es revisa. L’OMS explica que les barreres de l’entorn condicionen la participació; l’NHS ofereix orientació sanitària accessible; NICE publica guies basades en evidència; Autism Europe defensa drets i inclusió. Aquestes referències ajuden a formular preguntes, tot i que cada pla s’ha d’ajustar a la persona i al context. La coordinació funciona millor amb una nota breu que indiqui una fortalesa, una barrera, un ajust, una persona responsable i una data de revisió. Compartir només el necessari protegeix la intimitat. Si un acord no funciona, es revisa la barrera o l’ajust abans d’atribuir el problema a la persona. També convé anotar què ha alleujat la càrrega: una transició anticipada, una instrucció literal, menys soroll o més temps per respondre.

Repartir responsabilitats sense sobrecarregar la família#

Repartir responsabilitats sense sobrecarregar la família. Un acord respectuós comença preguntant què vol canviar la persona i què no vol que es decideixi sense ella. Pot voler arribar al centre amb menys tensió, participar en una activitat concreta, tenir pauses o entendre millor una visita sanitària. La resposta pot ser oral, escrita, amb suports visuals, comunicació augmentativa o amb la presència d’algú de confiança. No cal que totes les persones adultes coincideixin en cada detall per reconèixer que la seva experiència és informació principal. Abans d’acabar aquest punt, s’acorda una acció petita que pugui començar aquesta setmana i una manera respectuosa de comprovar-la.

Repartir responsabilitats sense sobrecarregar la família. Després convé substituir frases generals com “necessita més suport” per decisions comprovables: qui prepara un avís, on és l’espai tranquil, com es demana una pausa, quina informació es comparteix i quan es revisa. L’OMS explica que les barreres de l’entorn condicionen la participació; l’NHS ofereix orientació sanitària accessible; NICE publica guies basades en evidència; Autism Europe defensa drets i inclusió. Aquestes referències ajuden a formular preguntes, tot i que cada pla s’ha d’ajustar a la persona i al context. La coordinació funciona millor amb una nota breu que indiqui una fortalesa, una barrera, un ajust, una persona responsable i una data de revisió. Compartir només el necessari protegeix la intimitat. Si un acord no funciona, es revisa la barrera o l’ajust abans d’atribuir el problema a la persona. També convé anotar què ha alleujat la càrrega: una transició anticipada, una instrucció literal, menys soroll o més temps per respondre.

Comunicar sense envair la privacitat#

Comunicar sense envair la privacitat. Un acord respectuós comença preguntant què vol canviar la persona i què no vol que es decideixi sense ella. Pot voler arribar al centre amb menys tensió, participar en una activitat concreta, tenir pauses o entendre millor una visita sanitària. La resposta pot ser oral, escrita, amb suports visuals, comunicació augmentativa o amb la presència d’algú de confiança. No cal que totes les persones adultes coincideixin en cada detall per reconèixer que la seva experiència és informació principal. Abans d’acabar aquest punt, s’acorda una acció petita que pugui començar aquesta setmana i una manera respectuosa de comprovar-la.

Comunicar sense envair la privacitat. Després convé substituir frases generals com “necessita més suport” per decisions comprovables: qui prepara un avís, on és l’espai tranquil, com es demana una pausa, quina informació es comparteix i quan es revisa. L’OMS explica que les barreres de l’entorn condicionen la participació; l’NHS ofereix orientació sanitària accessible; NICE publica guies basades en evidència; Autism Europe defensa drets i inclusió. Aquestes referències ajuden a formular preguntes, tot i que cada pla s’ha d’ajustar a la persona i al context. La coordinació funciona millor amb una nota breu que indiqui una fortalesa, una barrera, un ajust, una persona responsable i una data de revisió. Compartir només el necessari protegeix la intimitat. Si un acord no funciona, es revisa la barrera o l’ajust abans d’atribuir el problema a la persona. També convé anotar què ha alleujat la càrrega: una transició anticipada, una instrucció literal, menys soroll o més temps per respondre.

Revisar l’acord en una data concreta#

Revisar l’acord en una data concreta. Un acord respectuós comença preguntant què vol canviar la persona i què no vol que es decideixi sense ella. Pot voler arribar al centre amb menys tensió, participar en una activitat concreta, tenir pauses o entendre millor una visita sanitària. La resposta pot ser oral, escrita, amb suports visuals, comunicació augmentativa o amb la presència d’algú de confiança. No cal que totes les persones adultes coincideixin en cada detall per reconèixer que la seva experiència és informació principal. Abans d’acabar aquest punt, s’acorda una acció petita que pugui començar aquesta setmana i una manera respectuosa de comprovar-la.

Revisar l’acord en una data concreta. Després convé substituir frases generals com “necessita més suport” per decisions comprovables: qui prepara un avís, on és l’espai tranquil, com es demana una pausa, quina informació es comparteix i quan es revisa. L’OMS explica que les barreres de l’entorn condicionen la participació; l’NHS ofereix orientació sanitària accessible; NICE publica guies basades en evidència; Autism Europe defensa drets i inclusió. Aquestes referències ajuden a formular preguntes, tot i que cada pla s’ha d’ajustar a la persona i al context. La coordinació funciona millor amb una nota breu que indiqui una fortalesa, una barrera, un ajust, una persona responsable i una data de revisió. Compartir només el necessari protegeix la intimitat. Si un acord no funciona, es revisa la barrera o l’ajust abans d’atribuir el problema a la persona. També convé anotar què ha alleujat la càrrega: una transició anticipada, una instrucció literal, menys soroll o més temps per respondre.

Cas 1: el desplaçament a l’institut#

Cas 1: el desplaçament a l’institut. La coordinació funciona millor amb una nota breu que indiqui una fortalesa, una barrera, un ajust, una persona responsable i una data de revisió. Compartir només el necessari protegeix la intimitat. Si un acord no funciona, es revisa la barrera o l’ajust abans d’atribuir el problema a la persona. També convé anotar què ha alleujat la càrrega: una transició anticipada, una instrucció literal, menys soroll o més temps per respondre. Abans d’acabar aquest punt, s’acorda una acció petita que pugui començar aquesta setmana i una manera respectuosa de comprovar-la.

Cas 1: el desplaçament a l’institut. Després convé substituir frases generals com “necessita més suport” per decisions comprovables: qui prepara un avís, on és l’espai tranquil, com es demana una pausa, quina informació es comparteix i quan es revisa. L’OMS explica que les barreres de l’entorn condicionen la participació; l’NHS ofereix orientació sanitària accessible; NICE publica guies basades en evidència; Autism Europe defensa drets i inclusió. Aquestes referències ajuden a formular preguntes, tot i que cada pla s’ha d’ajustar a la persona i al context. La coordinació funciona millor amb una nota breu que indiqui una fortalesa, una barrera, un ajust, una persona responsable i una data de revisió. Compartir només el necessari protegeix la intimitat. Si un acord no funciona, es revisa la barrera o l’ajust abans d’atribuir el problema a la persona. També convé anotar què ha alleujat la càrrega: una transició anticipada, una instrucció literal, menys soroll o més temps per respondre.

Cas 2: el menjador i la pausa sensorial#

Cas 2: el menjador i la pausa sensorial. La coordinació funciona millor amb una nota breu que indiqui una fortalesa, una barrera, un ajust, una persona responsable i una data de revisió. Compartir només el necessari protegeix la intimitat. Si un acord no funciona, es revisa la barrera o l’ajust abans d’atribuir el problema a la persona. També convé anotar què ha alleujat la càrrega: una transició anticipada, una instrucció literal, menys soroll o més temps per respondre. Abans d’acabar aquest punt, s’acorda una acció petita que pugui començar aquesta setmana i una manera respectuosa de comprovar-la.

Cas 2: el menjador i la pausa sensorial. Després convé substituir frases generals com “necessita més suport” per decisions comprovables: qui prepara un avís, on és l’espai tranquil, com es demana una pausa, quina informació es comparteix i quan es revisa. L’OMS explica que les barreres de l’entorn condicionen la participació; l’NHS ofereix orientació sanitària accessible; NICE publica guies basades en evidència; Autism Europe defensa drets i inclusió. Aquestes referències ajuden a formular preguntes, tot i que cada pla s’ha d’ajustar a la persona i al context. La coordinació funciona millor amb una nota breu que indiqui una fortalesa, una barrera, un ajust, una persona responsable i una data de revisió. Compartir només el necessari protegeix la intimitat. Si un acord no funciona, es revisa la barrera o l’ajust abans d’atribuir el problema a la persona. També convé anotar què ha alleujat la càrrega: una transició anticipada, una instrucció literal, menys soroll o més temps per respondre.

Cas 3: una cita sanitària previsible#

Cas 3: una cita sanitària previsible. La coordinació funciona millor amb una nota breu que indiqui una fortalesa, una barrera, un ajust, una persona responsable i una data de revisió. Compartir només el necessari protegeix la intimitat. Si un acord no funciona, es revisa la barrera o l’ajust abans d’atribuir el problema a la persona. També convé anotar què ha alleujat la càrrega: una transició anticipada, una instrucció literal, menys soroll o més temps per respondre. Abans d’acabar aquest punt, s’acorda una acció petita que pugui començar aquesta setmana i una manera respectuosa de comprovar-la.

Cas 3: una cita sanitària previsible. Després convé substituir frases generals com “necessita més suport” per decisions comprovables: qui prepara un avís, on és l’espai tranquil, com es demana una pausa, quina informació es comparteix i quan es revisa. L’OMS explica que les barreres de l’entorn condicionen la participació; l’NHS ofereix orientació sanitària accessible; NICE publica guies basades en evidència; Autism Europe defensa drets i inclusió. Aquestes referències ajuden a formular preguntes, tot i que cada pla s’ha d’ajustar a la persona i al context. La coordinació funciona millor amb una nota breu que indiqui una fortalesa, una barrera, un ajust, una persona responsable i una data de revisió. Compartir només el necessari protegeix la intimitat. Si un acord no funciona, es revisa la barrera o l’ajust abans d’atribuir el problema a la persona. També convé anotar què ha alleujat la càrrega: una transició anticipada, una instrucció literal, menys soroll o més temps per respondre.

Quan cal demanar suport addicional i tancar la revisió#

Quan cal demanar suport addicional i tancar la revisió. Un acord respectuós comença preguntant què vol canviar la persona i què no vol que es decideixi sense ella. Pot voler arribar al centre amb menys tensió, participar en una activitat concreta, tenir pauses o entendre millor una visita sanitària. La resposta pot ser oral, escrita, amb suports visuals, comunicació augmentativa o amb la presència d’algú de confiança. No cal que totes les persones adultes coincideixin en cada detall per reconèixer que la seva experiència és informació principal. Abans d’acabar aquest punt, s’acorda una acció petita que pugui començar aquesta setmana i una manera respectuosa de comprovar-la.

Quan cal demanar suport addicional i tancar la revisió. Després convé substituir frases generals com “necessita més suport” per decisions comprovables: qui prepara un avís, on és l’espai tranquil, com es demana una pausa, quina informació es comparteix i quan es revisa. L’OMS explica que les barreres de l’entorn condicionen la participació; l’NHS ofereix orientació sanitària accessible; NICE publica guies basades en evidència; Autism Europe defensa drets i inclusió. Aquestes referències ajuden a formular preguntes, tot i que cada pla s’ha d’ajustar a la persona i al context. La coordinació funciona millor amb una nota breu que indiqui una fortalesa, una barrera, un ajust, una persona responsable i una data de revisió. Compartir només el necessari protegeix la intimitat. Si un acord no funciona, es revisa la barrera o l’ajust abans d’atribuir el problema a la persona. També convé anotar què ha alleujat la càrrega: una transició anticipada, una instrucció literal, menys soroll o més temps per respondre.

WHO · NHS · NICE · Autism Europe.