Revisar avenços en els suports per a una persona autista no és examinar-la ni decidir si s’ha comportat com altres persones esperen. És una conversa per aprendre quines barreres han aparegut, quins ajustos han facilitat la participació i quin és el pas següent que la mateixa persona considera útil.

Preparar una revisió que no sembli un judici#

Preparar una revisió que no sembli un judici. Una revisió respectuosa es prepara amb temps, un lloc previsible i la possibilitat de participar parlant, escrivint, amb imatges, comunicació augmentativa o amb una persona de confiança. Abans de reunir ningú convé acordar el propòsit: entendre una situació concreta i millorar l’entorn, no obtenir una confessió ni qualificar la persona. Tenir una agenda breu i saber que es pot fer una pausa redueix la pressió i protegeix l’autonomia. Abans de tancar cada apartat, es formula una pregunta d’aprenentatge i s’escull una acció possible per a la setmana vinent.

Preparar una revisió que no sembli un judici. Una revisió respectuosa es prepara amb temps, un lloc previsible i la possibilitat de participar parlant, escrivint, amb imatges, comunicació augmentativa o amb una persona de confiança.

Preparar una revisió que no sembli un judici. És útil descriure primer allò observable: què va passar, quan, què hi havia al voltant, quin avís es va donar, quina ajuda era disponible i quin resultat va tenir. Després es pregunta com es va viure i quin significat va tenir per a cada persona. L’OMS recorda que la participació també depèn de barreres ambientals; NICE proposa decisions basades en evidència; l’NHS ofereix informació sanitària accessible; Autism Europe defensa inclusió i drets. Aquestes fonts orienten preguntes, però no substitueixen el coneixement de la persona sobre la seva vida. La conversa guanya precisió quan acaba amb un canvi petit i verificable: anticipar una transició, reduir soroll, aclarir una instrucció literal, permetre més temps de resposta o acordar com es demana una pausa. S’anota qui farà cada cosa, quina informació és privada i en quina data es revisarà. Si el canvi no funciona, es reconsidera la barrera i el suport; el resultat no es converteix en una etiqueta sobre la persona.

Començar per la veu i l’experiència de la persona#

Començar per la veu i l’experiència de la persona. Una revisió respectuosa es prepara amb temps, un lloc previsible i la possibilitat de participar parlant, escrivint, amb imatges, comunicació augmentativa o amb una persona de confiança. Abans de reunir ningú convé acordar el propòsit: entendre una situació concreta i millorar l’entorn, no obtenir una confessió ni qualificar la persona. Tenir una agenda breu i saber que es pot fer una pausa redueix la pressió i protegeix l’autonomia. Abans de tancar cada apartat, es formula una pregunta d’aprenentatge i s’escull una acció possible per a la setmana vinent.

Començar per la veu i l’experiència de la persona. És útil descriure primer allò observable: què va passar, quan, què hi havia al voltant, quin avís es va donar, quina ajuda era disponible i quin resultat va tenir. Després es pregunta com es va viure i quin significat va tenir per a cada persona. L’OMS recorda que la participació també depèn de barreres ambientals; NICE proposa decisions basades en evidència; l’NHS ofereix informació sanitària accessible; Autism Europe defensa inclusió i drets. Aquestes fonts orienten preguntes, però no substitueixen el coneixement de la persona sobre la seva vida. La conversa guanya precisió quan acaba amb un canvi petit i verificable: anticipar una transició, reduir soroll, aclarir una instrucció literal, permetre més temps de resposta o acordar com es demana una pausa. S’anota qui farà cada cosa, quina informació és privada i en quina data es revisarà. Si el canvi no funciona, es reconsidera la barrera i el suport; el resultat no es converteix en una etiqueta sobre la persona.

Separar fets, interpretacions i necessitats#

Separar fets, interpretacions i necessitats. Una revisió respectuosa es prepara amb temps, un lloc previsible i la possibilitat de participar parlant, escrivint, amb imatges, comunicació augmentativa o amb una persona de confiança. Abans de reunir ningú convé acordar el propòsit: entendre una situació concreta i millorar l’entorn, no obtenir una confessió ni qualificar la persona. Tenir una agenda breu i saber que es pot fer una pausa redueix la pressió i protegeix l’autonomia. Abans de tancar cada apartat, es formula una pregunta d’aprenentatge i s’escull una acció possible per a la setmana vinent.

Separar fets, interpretacions i necessitats. És útil descriure primer allò observable: què va passar, quan, què hi havia al voltant, quin avís es va donar, quina ajuda era disponible i quin resultat va tenir. Després es pregunta com es va viure i quin significat va tenir per a cada persona. L’OMS recorda que la participació també depèn de barreres ambientals; NICE proposa decisions basades en evidència; l’NHS ofereix informació sanitària accessible; Autism Europe defensa inclusió i drets. Aquestes fonts orienten preguntes, però no substitueixen el coneixement de la persona sobre la seva vida. La conversa guanya precisió quan acaba amb un canvi petit i verificable: anticipar una transició, reduir soroll, aclarir una instrucció literal, permetre més temps de resposta o acordar com es demana una pausa. S’anota qui farà cada cosa, quina informació és privada i en quina data es revisarà. Si el canvi no funciona, es reconsidera la barrera i el suport; el resultat no es converteix en una etiqueta sobre la persona.

Mirar les barreres abans de buscar culpables#

Mirar les barreres abans de buscar culpables. Una revisió respectuosa es prepara amb temps, un lloc previsible i la possibilitat de participar parlant, escrivint, amb imatges, comunicació augmentativa o amb una persona de confiança. Abans de reunir ningú convé acordar el propòsit: entendre una situació concreta i millorar l’entorn, no obtenir una confessió ni qualificar la persona. Tenir una agenda breu i saber que es pot fer una pausa redueix la pressió i protegeix l’autonomia. Abans de tancar cada apartat, es formula una pregunta d’aprenentatge i s’escull una acció possible per a la setmana vinent.

Mirar les barreres abans de buscar culpables. És útil descriure primer allò observable: què va passar, quan, què hi havia al voltant, quin avís es va donar, quina ajuda era disponible i quin resultat va tenir. Després es pregunta com es va viure i quin significat va tenir per a cada persona. L’OMS recorda que la participació també depèn de barreres ambientals; NICE proposa decisions basades en evidència; l’NHS ofereix informació sanitària accessible; Autism Europe defensa inclusió i drets. Aquestes fonts orienten preguntes, però no substitueixen el coneixement de la persona sobre la seva vida. La conversa guanya precisió quan acaba amb un canvi petit i verificable: anticipar una transició, reduir soroll, aclarir una instrucció literal, permetre més temps de resposta o acordar com es demana una pausa. S’anota qui farà cada cosa, quina informació és privada i en quina data es revisarà. Si el canvi no funciona, es reconsidera la barrera i el suport; el resultat no es converteix en una etiqueta sobre la persona.

Reconèixer els avenços petits i sostenibles#

Reconèixer els avenços petits i sostenibles. Una revisió respectuosa es prepara amb temps, un lloc previsible i la possibilitat de participar parlant, escrivint, amb imatges, comunicació augmentativa o amb una persona de confiança. Abans de reunir ningú convé acordar el propòsit: entendre una situació concreta i millorar l’entorn, no obtenir una confessió ni qualificar la persona. Tenir una agenda breu i saber que es pot fer una pausa redueix la pressió i protegeix l’autonomia. Abans de tancar cada apartat, es formula una pregunta d’aprenentatge i s’escull una acció possible per a la setmana vinent.

Reconèixer els avenços petits i sostenibles. És útil descriure primer allò observable: què va passar, quan, què hi havia al voltant, quin avís es va donar, quina ajuda era disponible i quin resultat va tenir. Després es pregunta com es va viure i quin significat va tenir per a cada persona. L’OMS recorda que la participació també depèn de barreres ambientals; NICE proposa decisions basades en evidència; l’NHS ofereix informació sanitària accessible; Autism Europe defensa inclusió i drets. Aquestes fonts orienten preguntes, però no substitueixen el coneixement de la persona sobre la seva vida. La conversa guanya precisió quan acaba amb un canvi petit i verificable: anticipar una transició, reduir soroll, aclarir una instrucció literal, permetre més temps de resposta o acordar com es demana una pausa. S’anota qui farà cada cosa, quina informació és privada i en quina data es revisarà. Si el canvi no funciona, es reconsidera la barrera i el suport; el resultat no es converteix en una etiqueta sobre la persona.

Fer preguntes que obrin opcions#

Fer preguntes que obrin opcions. Una revisió respectuosa es prepara amb temps, un lloc previsible i la possibilitat de participar parlant, escrivint, amb imatges, comunicació augmentativa o amb una persona de confiança. Abans de reunir ningú convé acordar el propòsit: entendre una situació concreta i millorar l’entorn, no obtenir una confessió ni qualificar la persona. Tenir una agenda breu i saber que es pot fer una pausa redueix la pressió i protegeix l’autonomia. Abans de tancar cada apartat, es formula una pregunta d’aprenentatge i s’escull una acció possible per a la setmana vinent.

Fer preguntes que obrin opcions. És útil descriure primer allò observable: què va passar, quan, què hi havia al voltant, quin avís es va donar, quina ajuda era disponible i quin resultat va tenir. Després es pregunta com es va viure i quin significat va tenir per a cada persona. L’OMS recorda que la participació també depèn de barreres ambientals; NICE proposa decisions basades en evidència; l’NHS ofereix informació sanitària accessible; Autism Europe defensa inclusió i drets. Aquestes fonts orienten preguntes, però no substitueixen el coneixement de la persona sobre la seva vida. La conversa guanya precisió quan acaba amb un canvi petit i verificable: anticipar una transició, reduir soroll, aclarir una instrucció literal, permetre més temps de resposta o acordar com es demana una pausa. S’anota qui farà cada cosa, quina informació és privada i en quina data es revisarà. Si el canvi no funciona, es reconsidera la barrera i el suport; el resultat no es converteix en una etiqueta sobre la persona.

Convertir la revisió en un ajust concret#

Convertir la revisió en un ajust concret. Una revisió respectuosa es prepara amb temps, un lloc previsible i la possibilitat de participar parlant, escrivint, amb imatges, comunicació augmentativa o amb una persona de confiança. Abans de reunir ningú convé acordar el propòsit: entendre una situació concreta i millorar l’entorn, no obtenir una confessió ni qualificar la persona. Tenir una agenda breu i saber que es pot fer una pausa redueix la pressió i protegeix l’autonomia. Abans de tancar cada apartat, es formula una pregunta d’aprenentatge i s’escull una acció possible per a la setmana vinent.

Convertir la revisió en un ajust concret. És útil descriure primer allò observable: què va passar, quan, què hi havia al voltant, quin avís es va donar, quina ajuda era disponible i quin resultat va tenir. Després es pregunta com es va viure i quin significat va tenir per a cada persona. L’OMS recorda que la participació també depèn de barreres ambientals; NICE proposa decisions basades en evidència; l’NHS ofereix informació sanitària accessible; Autism Europe defensa inclusió i drets. Aquestes fonts orienten preguntes, però no substitueixen el coneixement de la persona sobre la seva vida. La conversa guanya precisió quan acaba amb un canvi petit i verificable: anticipar una transició, reduir soroll, aclarir una instrucció literal, permetre més temps de resposta o acordar com es demana una pausa. S’anota qui farà cada cosa, quina informació és privada i en quina data es revisarà. Si el canvi no funciona, es reconsidera la barrera i el suport; el resultat no es converteix en una etiqueta sobre la persona.

Cas 1: un matí difícil abans de classe#

Cas 1: un matí difícil abans de classe. La conversa guanya precisió quan acaba amb un canvi petit i verificable: anticipar una transició, reduir soroll, aclarir una instrucció literal, permetre més temps de resposta o acordar com es demana una pausa. S’anota qui farà cada cosa, quina informació és privada i en quina data es revisarà. Si el canvi no funciona, es reconsidera la barrera i el suport; el resultat no es converteix en una etiqueta sobre la persona. Abans de tancar cada apartat, es formula una pregunta d’aprenentatge i s’escull una acció possible per a la setmana vinent.

Cas 1: un matí difícil abans de classe. És útil descriure primer allò observable: què va passar, quan, què hi havia al voltant, quin avís es va donar, quina ajuda era disponible i quin resultat va tenir. Després es pregunta com es va viure i quin significat va tenir per a cada persona. L’OMS recorda que la participació també depèn de barreres ambientals; NICE proposa decisions basades en evidència; l’NHS ofereix informació sanitària accessible; Autism Europe defensa inclusió i drets. Aquestes fonts orienten preguntes, però no substitueixen el coneixement de la persona sobre la seva vida. La conversa guanya precisió quan acaba amb un canvi petit i verificable: anticipar una transició, reduir soroll, aclarir una instrucció literal, permetre més temps de resposta o acordar com es demana una pausa. S’anota qui farà cada cosa, quina informació és privada i en quina data es revisarà. Si el canvi no funciona, es reconsidera la barrera i el suport; el resultat no es converteix en una etiqueta sobre la persona.

Cas 2: una activitat social que va esgotar#

Cas 2: una activitat social que va esgotar. La conversa guanya precisió quan acaba amb un canvi petit i verificable: anticipar una transició, reduir soroll, aclarir una instrucció literal, permetre més temps de resposta o acordar com es demana una pausa. S’anota qui farà cada cosa, quina informació és privada i en quina data es revisarà. Si el canvi no funciona, es reconsidera la barrera i el suport; el resultat no es converteix en una etiqueta sobre la persona. Abans de tancar cada apartat, es formula una pregunta d’aprenentatge i s’escull una acció possible per a la setmana vinent.

Cas 2: una activitat social que va esgotar. És útil descriure primer allò observable: què va passar, quan, què hi havia al voltant, quin avís es va donar, quina ajuda era disponible i quin resultat va tenir. Després es pregunta com es va viure i quin significat va tenir per a cada persona. L’OMS recorda que la participació també depèn de barreres ambientals; NICE proposa decisions basades en evidència; l’NHS ofereix informació sanitària accessible; Autism Europe defensa inclusió i drets. Aquestes fonts orienten preguntes, però no substitueixen el coneixement de la persona sobre la seva vida. La conversa guanya precisió quan acaba amb un canvi petit i verificable: anticipar una transició, reduir soroll, aclarir una instrucció literal, permetre més temps de resposta o acordar com es demana una pausa. S’anota qui farà cada cosa, quina informació és privada i en quina data es revisarà. Si el canvi no funciona, es reconsidera la barrera i el suport; el resultat no es converteix en una etiqueta sobre la persona.

Cas 3: una cita mèdica amb massa informació#

Cas 3: una cita mèdica amb massa informació. La conversa guanya precisió quan acaba amb un canvi petit i verificable: anticipar una transició, reduir soroll, aclarir una instrucció literal, permetre més temps de resposta o acordar com es demana una pausa. S’anota qui farà cada cosa, quina informació és privada i en quina data es revisarà. Si el canvi no funciona, es reconsidera la barrera i el suport; el resultat no es converteix en una etiqueta sobre la persona. Abans de tancar cada apartat, es formula una pregunta d’aprenentatge i s’escull una acció possible per a la setmana vinent.

Cas 3: una cita mèdica amb massa informació. És útil descriure primer allò observable: què va passar, quan, què hi havia al voltant, quin avís es va donar, quina ajuda era disponible i quin resultat va tenir. Després es pregunta com es va viure i quin significat va tenir per a cada persona. L’OMS recorda que la participació també depèn de barreres ambientals; NICE proposa decisions basades en evidència; l’NHS ofereix informació sanitària accessible; Autism Europe defensa inclusió i drets. Aquestes fonts orienten preguntes, però no substitueixen el coneixement de la persona sobre la seva vida. La conversa guanya precisió quan acaba amb un canvi petit i verificable: anticipar una transició, reduir soroll, aclarir una instrucció literal, permetre més temps de resposta o acordar com es demana una pausa. S’anota qui farà cada cosa, quina informació és privada i en quina data es revisarà. Si el canvi no funciona, es reconsidera la barrera i el suport; el resultat no es converteix en una etiqueta sobre la persona.

Quan cal demanar suport addicional i com tancar la conversa#

Quan cal demanar suport addicional i com tancar la conversa. Una revisió respectuosa es prepara amb temps, un lloc previsible i la possibilitat de participar parlant, escrivint, amb imatges, comunicació augmentativa o amb una persona de confiança. Abans de reunir ningú convé acordar el propòsit: entendre una situació concreta i millorar l’entorn, no obtenir una confessió ni qualificar la persona. Tenir una agenda breu i saber que es pot fer una pausa redueix la pressió i protegeix l’autonomia. Abans de tancar cada apartat, es formula una pregunta d’aprenentatge i s’escull una acció possible per a la setmana vinent.

Quan cal demanar suport addicional i com tancar la conversa. És útil descriure primer allò observable: què va passar, quan, què hi havia al voltant, quin avís es va donar, quina ajuda era disponible i quin resultat va tenir. Després es pregunta com es va viure i quin significat va tenir per a cada persona. L’OMS recorda que la participació també depèn de barreres ambientals; NICE proposa decisions basades en evidència; l’NHS ofereix informació sanitària accessible; Autism Europe defensa inclusió i drets. Aquestes fonts orienten preguntes, però no substitueixen el coneixement de la persona sobre la seva vida. La conversa guanya precisió quan acaba amb un canvi petit i verificable: anticipar una transició, reduir soroll, aclarir una instrucció literal, permetre més temps de resposta o acordar com es demana una pausa. S’anota qui farà cada cosa, quina informació és privada i en quina data es revisarà. Si el canvi no funciona, es reconsidera la barrera i el suport; el resultat no es converteix en una etiqueta sobre la persona.

WHO · NHS · NICE · Autism Europe.