Parlar d’autolesió o d’idees de suïcidi demana serenitat i ajuda concreta. Si hi ha una lesió que necessita atenció, un perill immediat o la persona creu que pot fer-se mal ara, truca al 112 a Espanya o ves a urgències i procura que no quedi sola mentre arriba l’ajuda. El 024 ofereix escolta i orientació sobre conducta suïcida a la persona afectada i al seu entorn. Aquesta guia ordena decisions per als minuts vinents, la primera visita i els dies posteriors. No substitueix una valoració sanitària ni un pla de seguretat elaborat amb professionals.

Posar nom al que passa amb respecte#

L’autolesió pot respondre a motius diferents. Una persona pot voler morir, mentre que una altra intenta suportar un dolor emocional intens sense aquesta intenció. Des de fora no és possible deduir el risc només pel que es veu ni decidir que una situació és insignificant. Convé preguntar què ha passat, com es troba ara i què necessitaria per estar segura. Tractar-la amb dignitat facilita que expliqui informació que pot ser essencial per cuidar-la.

L’autolesió pot respondre a motius diferents. Una persona pot voler morir, mentre que una altra intenta suportar un dolor emocional intens sense aquesta intenció.

Les idees de suïcidi també poden anar des d’un desig de desaparèixer fins a la intenció de posar fi a la vida. Una pregunta clara sobre aquestes idees permet orientar els passos següents. No cal trobar un diagnòstic abans d’escoltar. Frases com «això és per cridar l’atenció» o «tens una vida massa bona per pensar-ho» poden augmentar el silenci i la vergonya. La resposta útil reconeix el patiment i busca ajuda adequada sense exigir una justificació perfecta.

Quan cal activar una resposta urgent#

Si hi ha una lesió, una ingestió de substàncies amb intenció de fer-se mal, la voluntat d’actuar aviat o la impossibilitat de mantenir-se fora de perill, demana ajuda d’emergència. A Espanya, el 112 coordina l’atenció urgent. Explica on sou, què està passant en termes generals i si la persona respon; després segueix les indicacions rebudes. No ajornis la trucada per omplir cap test ni per obtenir una promesa que tot anirà bé.

Mentre arriba l’assistència, queda’t amb la persona si és segur per a tots dos i demana que un altre adult de confiança us ajudi. Parla amb calma i aparta les discussions. Si ets tu qui viu la crisi, allunya’t d’un perill immediat i truca al 112 o demana a algú que ho faci amb tu. El 024 és un recurs d’orientació i escolta; davant d’una emergència cal utilitzar el 112. Després d’una autolesió, l’atenció física i la valoració psicosocial no s’haurien d’endarrerir innecessàriament.

Com començar una conversa difícil#

Pots començar amb una frase senzilla: «Em preocupa com estàs. Has pensat a suïcidar-te? Et sents segur ara mateix?». Preguntar directament no crea la idea; obre una possibilitat de parlar-ne. Escolta la resposta fins al final, deixa espai als silencis i agraeix la confiança. Evita discutir si el sentiment és lògic. Si parlar cara a cara és massa difícil, un missatge breu pot ser la primera porta, sempre que després busqueu contacte i suport real.

No prometis confidencialitat absoluta si hi ha un perill immediat. Explica que voldràs demanar ajuda per protegir-la i implica-la en la tria de les persones a qui avisareu quan sigui possible. Pregunta quines hores acostumen a ser més dures i qui podria ser-hi. Una resposta tranquil·litzadora no substitueix el seguiment. L’objectiu és entendre la situació actual i connectar la persona amb professionals i amb una xarxa pròxima, no obtenir una confessió exhaustiva.

Fer un pla de seguretat realista#

Un pla de seguretat és una eina compartida, no un jurament de no tornar a autolesionar-se. Amb un professional, convé identificar senyals personals que la crisi creix, accions breus que permeten guanyar temps, persones disponibles i serveis als quals recórrer. La informació ha de ser fàcil de trobar i incloure una segona opció si el primer contacte no contesta. Reviseu-la quan hi hagi calma perquè durant una crisi costa recordar instruccions llargues.

Podeu acordar com fer l’entorn més segur amb l’ajuda d’algú de confiança, sense entrar en detalls de formes de fer-se mal. Especifica qui pot quedar-se a prop i com demanar companyia amb una frase curta. El pla ha de dir què fer si la persona no pot mantenir-se segura: contactar amb urgències i no passar-ho sola. Les estratègies quotidianes poden ajudar a travessar una estona difícil, però no reemplacen l’avaluació clínica ni l’atenció continuada.

Arribar a la primera valoració#

Si no hi ha risc immediat, demana una cita propera amb atenció primària o amb l’equip de salut mental habitual. Explica quan van començar els pensaments, què ha canviat, si hi ha hagut lesions i amb qui compta la persona. Una valoració adequada mira les necessitats físiques i emocionals i proposa un camí de seguiment. Una ferida que sembla petita també pot requerir revisió sanitària; no feu aquesta decisió sols mirant-ne l’aparença.

Porta preguntes escrites: a qui trucar si empitjora abans de la propera visita, quin suport hi ha fora d’horari, com accedir a teràpia i qui coordina l’atenció. L’acompanyant pot ajudar a recordar dades, però convé demanar permís abans d’entrar a la consulta o parlar en nom de l’altra persona. Si surtiu sense instruccions clares, demaneu-les. No cal resoldre el tractament ni entendre tots els termes clínics per reclamar un pla que es pugui seguir.

Fer més fàcils les primeres vint-i-quatre hores#

Després d’una crisi, gestionar cites i desplaçaments pot semblar impossible. Una ajuda valuosa és concreta: oferir transport, fer la trucada junts i apuntar l’hora de la visita. Acordeu quan fareu una comprovació i qui donarà suport si l’acompanyant principal no està disponible. Consulteu al personal sanitari les qüestions sobre medicaments o lesions. Eviteu l’alcohol i altres substàncies que poden augmentar la impulsivitat. Aquestes mesures domèstiques són un pont, no un tractament.

També importen l’aigua, el menjar, el descans i un lloc on estar en companyia sense haver de parlar constantment. Pregunta quina presència resulta suportable: seure en silenci pot ser més útil que insistir en una conversa llarga. Si les circumstàncies canvien, torneu a comprovar la urgència. El que servia al matí pot no ser suficient al vespre. Tingueu a mà el 112, el 024 i els contactes sanitaris locals, amb una idea clara de quan cal utilitzar cadascun.

Acompanyar sense imposar control#

Ajudar no equival a vigilar cada moviment ni a convertir cada conversa en un interrogatori. Proposeu acords: quan preguntareu com va, quina frase vol dir «necessito companyia» i què fareu si creix el perill. Si la persona explica una nova idea difícil o una recaiguda, agraïu que ho hagi dit i ajusteu el suport. Retrets i amenaces poden fer que amagui informació precisament quan necessiteu saber com està.

La persona que acompanya també ha de tenir relleu. Pot dir «vull ajudar-te i avisaré algú més perquè tinguem més suport». Repartiu tasques entre la xarxa pròxima i els professionals, respectant la intimitat sempre que la seguretat ho permeti. Si es tracta d’un menor, impliqueu adults responsables i serveis adequats a l’edat. No assumiu tot sols una responsabilitat que necessita una xarxa. Buscar ajuda urgent quan calgui és compatible amb tractar la persona amb respecte.

Cas 1: un missatge a la nit#

Una estudiant escriu a una amiga que no vol continuar i després deixa de respondre. L’amiga no decideix que només era una expressió de cansament. Intenta contactar-hi, demana a un adult de confiança que s’hi acosti i, si no pot comprovar que està segura, avisa el 112. Quan aconsegueixen parlar, pregunta directament pel perill actual i l’acompanya. Després de l’episodi, l’ajuden a demanar una valoració i a acordar què faran si torna a escriure en una crisi.

La situació no s’ha de resoldre només entre dues amigues. El primer objectiu és la seguretat i després cal un seguiment professional. Compartir la preocupació amb persones capaces d’ajudar pot fer vergonya, però amplia la protecció. La noia ha de poder explicar quina companyia li va bé i quines decisions la fan sentir més escoltada. La xarxa li pot oferir presència mentre l’equip sanitari valora les necessitats i proposa continuïtat.

Cas 2: una autolesió explicada a la parella#

Una persona adulta diu a la seva parella que s’ha autolesionat i se sent avergonyida. La parella escolta sense exigir detalls ni posar en dubte els sentiments. Comprova si cal atenció física i si hi ha perill immediat; en aquest cas, truca al 112. Si la situació permet una altra via, l’acompanya a demanar una cita propera i apunta les preguntes que voldran fer. També acorden qui podrà ser-hi aquella nit perquè el suport no depengui d’una sola persona.

A la visita poden explicar què va passar, quines situacions empitjoren el malestar i quin suport ja han intentat. Els professionals podran valorar la salut física i emocional i proposar un pla. La parella pot aportar observacions amb consentiment quan sigui possible. La frase «busquem ajuda avui» dona una direcció. Exigir «promet que no passarà mai més» situa una pressió difícil de complir i no ofereix una resposta per a la crisi següent.

Cas 3: una frase aparentment ambigua#

Un pare sent el seu fill dir que preferiria no despertar-se. Encara que al principi pensa que és cansament, li pregunta què vol dir i si pensa fer-se mal. Escolta sense renyar-lo. Si hi ha intenció immediata, demana ajuda urgent i no el deixa sol. Si no hi ha aquest perill, organitza una valoració sanitària i pregunta quin suport necessita avui. També demana instruccions concretes sobre què fer si la situació empitjora fora de l’horari de consulta.

El fill pot triar un altre adult de confiança que l’acompanyi i explicar com voldria parlar amb el personal sanitari. El pare no li promet guardar secret si la seva vida pot estar en perill, però evita fer servir la intimitat del jove com un camp de batalla. El pas decisiu consisteix a deixar de suposar, preguntar amb calma i activar ajuda. Una frase ambigua mereix atenció, sobretot si hi ha desesperança, aïllament o canvis importants.

Mantenir el contacte després#

Quan s’acaba una trucada o una visita a urgències, encara cal saber què passarà demà. Anoteu qui contactarà amb la persona, quina cita queda pendent i qui l’ajudarà amb els tràmits. Després d’utilitzar el pla de seguretat, reviseu-ne les parts que van funcionar i les que eren massa difícils. Compartiu aquestes observacions amb l’equip clínic per adaptar-lo. Un seguiment acordat pot ser una trucada breu però ha de tenir una via clara per demanar ajuda.

Les intervencions psicològiques i altres suports depenen de les necessitats de cada persona; el professional les explicarà. Una nova crisi no esborra els passos anteriors. És informació per tornar a valorar la situació, reforçar la xarxa i ajustar l’atenció. Qui acompanya també pot necessitar assessorament i descans. Si reapareix un perill immediat, no espereu la pròxima cita. Utilitzeu l’emergència i mantingueu la persona acompanyada fins que rebi ajuda.

Errors que poden tancar la comunicació#

Evita difondre la història o imatges de lesions i no demanis una descripció detallada de com es podria fer mal. Protegir la intimitat ajuda a mantenir la confiança. No classifiquis algú com a «risc baix» amb una escala improvisada perquè en aquell moment somriu o parla amb calma. Les guies clíniques recomanen valorar les necessitats i la seguretat en el seu context. Tampoc canviïs medicaments prescrits ni n’ofereixis d’altres pel teu compte.

No transformis el pla de seguretat en una llista d’ordres ni en un pacte de silenci. Si hi ha desacord, torna a la necessitat concreta: passar les hores següents amb suport i obtenir una valoració professional. La persona afectada ha de participar en el que sigui possible, fins i tot si algú ha d’intervenir davant un perill vital. L’acompanyant no ha de demostrar que pot sostenir-ho tot sol; demanar relleu és una part responsable de la cura.

Recursos per continuar#

La guia NICE NG225 descriu la valoració i el suport després de l’autolesió. El NIMH presenta cinc passos per ajudar una persona amb pensaments suïcides: preguntar, ser-hi, ajudar-la a estar segura, connectar-la amb recursos i tornar-hi a contactar. LIVE LIFE, de l’OMS, ofereix un marc de prevenció. L’NHS dona orientació per a familiars i per arribar a una valoració. El Ministeri de Sanitat explica el paper del 024 i la derivació al 112 si hi ha una emergència.

Anota tres decisions per a avui: a qui avisaràs, amb quin servei parlaràs i com arribaràs a la valoració. Pots portar aquesta llista a la consulta i completar-la amb el professional. Si la seguretat no pot esperar, truca al 112. Si necessites escolta i orientació sobre ideació suïcida a Espanya, truca al 024. Fer una petició d’ajuda concreta és un primer pas que es pot repetir tantes vegades com calgui.

Fonts consultades: NICE · NIMH · OMS / WHO · NHS · Ministerio de Sanidad.